Record per un bon amic.

De nou la nit torna a ser el bressol de les meves hores quietes, moments sense temps mesura ni estalvi, a on el meu pensament pren, de la foscor, les seves ales màgiques i lleugeres , i com papallona de nit, volant, recull de cadascun dels meus records l’aroma, i que avui oloreja més si cal a pau i tendresa.

Avui voldria trencar el tel de l’oblit, a on reposen unes imatges silenciades pel pas dels anys, de totes aquelles persones, que amb el seu tarannà ens volgueren ensenyar, fer-nos entendre, que a la vida quasi tot val la pena; el que més i com ells, la seva senzillesa, la més clara i planera, la que no t’ha de costar si vols apropar-t’hi, i que tot plegat el seu record pot ben ajudar-te si és que vols seguir la seva estela.

Damunt la taula, en aquell raconet de taller on sempre m’hi deixo caure per escriure, avui també i de nou, hi volen les fades, i si acostes l’oïda al silenci de la nit, la seva foscor pot omplir-te l’ ànima, que a vegades arriba cansada, buida, abatuda... és igual, per unes hores mal viscudes i que si no fós per aquests moments, malament païdes. Avui la nit ve pautada pel record d’un bon amic i que ja fa temps que ens falta.

En Tinet fou sempre aquell llibre amic, senzill i a l’abast, obert i que mai tancava. La senya a on poguer preguntar qualsevol detall dels seus anys viscuts amb l’ofici donat per l’experiència de la mar i que, en el seu cas, era molt extens, doncs s’hi aplegava el port, pescadors, mestres d’aixa i més que tot, les nostres barques.

El seu món de la nit el gastà feinejant amb la Teranyina, (Pesca d’encerclament), després d’una jornada de treball en una fàbrica suro-tapera. Tot plegat testimoni d’uns temps que foren difícils per les necessitats de moltes famílies, i que en el pas dels anys, totes aquestes vicissituds s’hi sentia bé explicant-les, sempre amanides amb un somriure.

Per aquells anys, es donà el cas que molts propietaris de fàbriques de taps de suro eren també armadors de barques de pesca, d’entre ells els senyors: Tomàs Buscarons, en Payró i l’Alfred Mont.

No haig de fer cap esforç per recordar el que molt li agradava, i era venir a veure’m a on treballo. Realment per a ell aquell dia era festa! També férem junts algunes fires i exposicions de les quals en sortira guardonat, puig que la seva obra desprenia molta finesa, fruit d’unes mans destres, tal vegada ja cansades, però que sempre donaren més del que podien.

Malgrat que sembli carrincló, en aquest meu món de la nit, i com ja he dit de silencis i fades, tots aquests nostres moments viscuts hi són encara i els aprofito; veig aquell home valent davant la vida i que no sempre li donara la mà dreta, però que tampoc poguera amagar-li la seva afició, el seu somriure.

En Sebastià Pasqual i Rosselló, o simplement com ja he dit en Tia-net, fóu l’amic sense condicions; amb tot generós, planer i de bon aprendre. Les hores que ambdós ens poguerem regalar avui les recordo amb la mirada més dolça a la vegada que salobre, puig que en Tià fóu potser, tal vegada sempre, més que tot un home de la mar; maquetista excel.lent i per damunt de tot, i com a onada més alta, una gran persona.

En una de les moltíssimes xerrades que junts tinguerem li vaig explicar el que aleshores eren els apunts d’un bonic projecte, el de fer un museu que donés cabuda, i més que tot testimoni d’un passat ben nostre; més concretament el del món mariner, que l’estàvem desant en l’oblit i que tot plegat calia recuperar-lo.

Doncs bé, mai li vaig demanar res, malgrat que la seva manera generosa de pensar, embolicada amb moltíssima il.lusió pel projecte, fera que hi volgués ser-hi, i d’aquesta manera, fer quelcom, i és molt; donara per Sant Feliu, i sense cap condició, un parell d’embarcacions a petita escala: una per anar a pescar al bou, així com l’altra, que era un llagut encorredós. També uns apunts dibuixats de manera molt clara, com a persona que sap per allà a on navega, i que mostràven la manera com es feia ‘La pesca al bou’; i com a peces a tamany real tot l’equip complert del llum Petromax, format per un dipòsit, la manxa, el sistema de fixació i el mateix llum, que havia estat de la barca que un dia es va construïr per poder anar a pescar amb menys obligacions, (pesca d’esbarjo), dos rems, un bossell de tres ulls que podia haber estat d’una Barca de mitjana, o bé, d’un Llagut gran, així com diverses peces, entre elles una sàssola.

Crec que en Tià sentia el que feia, a la vegada que respirava tranquilitat, puig que sabia que aquella petita part del que havia estat la seva vida i que tant estimava, havia trobat un lloc a on desar-ho perquè un altre dia, altres persones, potser d’una altra manera ho poguéssin gaudir a la vegada que fer pal.lès un passat valent, el nostre, i que a poc a poc, se’ns va escorrint per l’escletxa del pas del temps, i que si ningú hi fa res, aquestes històries ben mossegades per l’oblit, altres generacions no podran gaudir-les.

Llargues estones poguerem parlar-ne, així li vaig explicar, així és com ho he anat fent i així és com avui es troba; tot ben conservat, restaurat i qui vulgui així ho pot veure.

Sempre m´ha quedat la recança que en Tianet no hagi pogut veure el museu tal i com avui es troba. D´haber-ho pogut fer veuria aquell raconet a on hi té, entre d’altres peces, aquelles dues embarcacions que es fan companyia amb moltes d’altres, colorejant un passat ganxó, el nostre, d’argentada escata; d’homes valents tots ells, i dintre les seves possibilitats, molt emprenedors.

Malgrat que avui sembli que a poca gent li importi massa, i deixant que el fort vent de l’oblit fagi caure d’aquest bonic arbre que fóra Sant Feliu, les seves darreres fulles, i dir-te que totes aquelles il.lusions que ens explicarem, avui, totes elles, es troben tombades en el sorral, tristes, malmeses per no poder arribar a tocar la Mar salada.

No trobo el recolzament de la gent que si realment volguéssin podrien i haurien d’ajudar-nos; per tant, aquest buit fa que el destí final d’aquest museu, que va ser pensat pel poble, sigui del tot incert, i té poques possibilitats en quan a quedar-se a Sant Feliu, però, sí que ho prometo, i arribat el moment és molt probable que si tot plegat ens rellisca de les mans, tampoc ha de caure a terra, bé que trobaré qui amb mim l’aculli, el mereixi, sàpiga fer-se’l seu i pugui ben gaudir-ne.

Naturalment tot sortirà ben documentat, de manera que en el pas dels anys, qui tingui el goig de contemplar-lo pugui trobar la ressenya d’aquella o aquelles persones que gastaren o guanyaren unes hores tal vegada a la son, per donar-los o fer-los-hi un món millor, més agradable i tendre.

Ara, avui, és la nit, i ben segur que no és el moment per entrar a parlar de polítiques barates i demagògiques ni ajuntaments, que sols serviria per embrutar, tombar aquesta nit nostre emmascarant un bonic retall que fóra ben viscut de les nostres vides.

I ara que hi sóc posat, tampoc voldria deixar en l’anonimat en Josep i en Joan, ambdós germans de’n Tianet, i que també, d’alguna manera, volgueren en el seu dia deixar la seva petxa en el museu fent donació de diferents peces.

En Josep donà un motor Pallarès 6 Hp construït a Palamós, que havia sigut de l’embarcació que ell mateix emprava en la pesca d’esbarjo. També un Petromax petit, una sàssola, varis palangres i peces diverses. Així mateix, un munt d’anècdotes explicades i viscudes alhora, de les quals, la que més encuriosit em va deixar va ser l’explicació d’un remei mariner que gairebé ho guaria tot; recepta del seu pare, aquest remei aleshores forani per Sant Feliu, arribà aquí de mans dels Caleros (pescadors de l’Atmetlla de Mar) i que s’instalaren sobretot a Palamós.

En Joan, m’obsequià amb un mirall per anar a fer urissos (garotes) i un parell de fitores.

A tots ells vagi la meva admiració, per a tota una família salada marinera, el seu grapat d’humanitat i senzillesa i que mai voldré oblidar. I és important dir i remarcar que aquestes aportacions foren fetes amb tota la il.lusió per haber trobat un lloc ( St. Feliu) on ben desar-ho.