divendres, 14 d’octubre del 2016
divendres, 6 de febrer del 2015
Rat Penat of Mascanada Museum
Rat Penat of Mascanada according to Johann Sebastian Bach.
Fish and Navegation Museum in Sant Feliu de Guixols, Girona.
dilluns, 21 de juliol del 2014
La Cuina-Menjador d'una Casa de Pescadors
Avui voldria acostar-vos un xic en el què és aquest món petit i
bonic, i que estem fent crèixer dintre del què és la Col.lecció
Rat-Penat de Mascanada.
Degut a la quantitat de material del què disposem, ens hem vist obligats a fer una petita ampliació en quant al local, habilitant el garatge del cotxe i reconvertint-lo amb el què podria ser una cuina-menjador d’una casa de pescadors, i que podria haber estat ben bé del mateix poble, Sant Feliu de Guíxols.
En la seva construcció he emprat un bon tant per cent de materials procedents del desguàs, malgrat que molt concrets en quan a sentiments, ja que tots ells han vingut i format part del què ha estat el meu viure. He volgut fer renèixer l’olor, l’escalfor, vivències i records que amb el pas del temps s’han anat amuntegant en el meu dintre, ja sigui de qualsevol biga o maó, i la veritat és que ara que ja està acabat, tot això s’hi respira.
D’altra banda, fer ús dels materials que avui es llencen, m’ha ajudat en quan al pressupost del que disposo i que possiblement, de no haber-ho fet d’aquesta manera no s’hagués pogut portar a terme tan aviat, puig que, fins al dia d’avui, no he rebut ajut de cap mena.
No deixa de ser curiós per al visitant quan faci la visita, poder-li explicar, a l’ensems que ho podrà palpar i viure, com dintre d’una cuina hi podia haber hagut un pou per treure aigua, també una manera que avui pot semblar-nos precària, de poder tenir una mica d’aigua per a rentar els plats mitjançant un petit dipòsit amb aixeta. Com es podia cuinar fent ús d’una petita llar de foc, o bé amb els fogons que cremaven carbó, així com la carbonera adossada més a prop, (més endavant, i ja en temps més recents, i en quan a la manera de cuinar, es fera mitjançant diferents formes, com és el cas de gas ciutat, benzina, o també petroli).
En quan a l’enllumenat, se’n podia fer ús de diferents maneres que també hi són representades: la llàntia, espelmes, carbur, o bé el petromax. I quan de tot això, en podem explicar el seu funcionament, que en el cas del llum de carbur, o bé del petromax, no deixen de ser ben curiosos, sobretot per a les persones més joves, que avui dia, per encendre un llum tan sols els cal prèmer un interruptor.
En un raconet s’hi troba tal vegada, i perquè en quedi constància, puig que moltes vegades amb el pas dels anys tot s’esborra, una molt petita –no sé si està ben dit-, capella, doncs és com una obertura enfonsada dintre un mur de pedra i de manera molt senzilla, a on tenir desada aquella imatge, i unes flors, a manera de recurs a on, amb humilitat i molt coratge, moltes vegades la muller del pescador pregava tot demanant respecte per la vida del pescador, home i pare a la vegada, que dintre del mar feinejava quan, una fosca nit i el mal temps sobrepasaba la seva pròpia valentia.
També s’hi podrà flairar aquella finura, el regust de la dona del pescador, treballadora abnegada i quasi sempre de la seva austeritat conformada, que molt sovint la seva felicitat la trobava sargint uns pantalons esparracats, o fent una jupa perquè donés un xic d’escalfor a un cos molt cansat, arreserant-t’el de la salabró del vent humit i fred d’una llarga nit tancada.
Com ja he dit, aquesta mancança de medis, i en quan a les famílies marineres d’aquells anys, feren que la dona del pescador fóra el puntal, arjau i timó de tota la família.
Es donava ben sovint el cas que aquella dona, del no res podia fer-ne un miracle, i és el cas en què, moltes vegades, els homes arribaven a casa amb no res, per no dir amb les mans buides.
El seu jornal eren quatre peixos malmesos, rebutjats o mastegats per la pròpia xarxa. També, moltes vegades i degut al mal temps, no haber pogut anar a llevar com tocava. Doncs bé, vet-ho aquí el miracle! L’olla, la cassola al foc, potser quatre patates, un xic de ceba, tomata, i uns quans alls! I aquest saber fer d’aquella dona bé podria portar un plat calent a taula.
Ja sé que tal vegada m’estic embolicant molt, quan tan sols us volia parlar d’una cuina, però penso que no ha estat malament fer un petit repàs a la història, encara que tan sols sigui per fer-vos pensar, o recapacitar, ja no tan sols amb els homes pescadors, i sí també amb totes aquelles dones que en foren quasi sempre la seva mà dreta i puntal, i que, tal vegada sovint, les tenim en l’oblit. De la dona del pescador, ben bé que se’n podria parlar més en quan a les tasques per elles realitzades, malgrat que avui només n’hagi fet un petit repàs.
Ja tornant al començament de tota aquesta història, assabentar-vos que la Col.lecció Rat-Penat té previst obrir-la aquest estiu, i que serà quan es podran rebre visites en dies i hores que ja s’assabentaran. Esperem que per tot això un dia us hi sapigueu perdre-hi, creiem que tot plegat val molt la pena i nosaltres bé que us hi esperem.
Degut a la quantitat de material del què disposem, ens hem vist obligats a fer una petita ampliació en quant al local, habilitant el garatge del cotxe i reconvertint-lo amb el què podria ser una cuina-menjador d’una casa de pescadors, i que podria haber estat ben bé del mateix poble, Sant Feliu de Guíxols.
En la seva construcció he emprat un bon tant per cent de materials procedents del desguàs, malgrat que molt concrets en quan a sentiments, ja que tots ells han vingut i format part del què ha estat el meu viure. He volgut fer renèixer l’olor, l’escalfor, vivències i records que amb el pas del temps s’han anat amuntegant en el meu dintre, ja sigui de qualsevol biga o maó, i la veritat és que ara que ja està acabat, tot això s’hi respira.
D’altra banda, fer ús dels materials que avui es llencen, m’ha ajudat en quan al pressupost del que disposo i que possiblement, de no haber-ho fet d’aquesta manera no s’hagués pogut portar a terme tan aviat, puig que, fins al dia d’avui, no he rebut ajut de cap mena.
No deixa de ser curiós per al visitant quan faci la visita, poder-li explicar, a l’ensems que ho podrà palpar i viure, com dintre d’una cuina hi podia haber hagut un pou per treure aigua, també una manera que avui pot semblar-nos precària, de poder tenir una mica d’aigua per a rentar els plats mitjançant un petit dipòsit amb aixeta. Com es podia cuinar fent ús d’una petita llar de foc, o bé amb els fogons que cremaven carbó, així com la carbonera adossada més a prop, (més endavant, i ja en temps més recents, i en quan a la manera de cuinar, es fera mitjançant diferents formes, com és el cas de gas ciutat, benzina, o també petroli).
En quan a l’enllumenat, se’n podia fer ús de diferents maneres que també hi són representades: la llàntia, espelmes, carbur, o bé el petromax. I quan de tot això, en podem explicar el seu funcionament, que en el cas del llum de carbur, o bé del petromax, no deixen de ser ben curiosos, sobretot per a les persones més joves, que avui dia, per encendre un llum tan sols els cal prèmer un interruptor.
En un raconet s’hi troba tal vegada, i perquè en quedi constància, puig que moltes vegades amb el pas dels anys tot s’esborra, una molt petita –no sé si està ben dit-, capella, doncs és com una obertura enfonsada dintre un mur de pedra i de manera molt senzilla, a on tenir desada aquella imatge, i unes flors, a manera de recurs a on, amb humilitat i molt coratge, moltes vegades la muller del pescador pregava tot demanant respecte per la vida del pescador, home i pare a la vegada, que dintre del mar feinejava quan, una fosca nit i el mal temps sobrepasaba la seva pròpia valentia.
També s’hi podrà flairar aquella finura, el regust de la dona del pescador, treballadora abnegada i quasi sempre de la seva austeritat conformada, que molt sovint la seva felicitat la trobava sargint uns pantalons esparracats, o fent una jupa perquè donés un xic d’escalfor a un cos molt cansat, arreserant-t’el de la salabró del vent humit i fred d’una llarga nit tancada.
Com ja he dit, aquesta mancança de medis, i en quan a les famílies marineres d’aquells anys, feren que la dona del pescador fóra el puntal, arjau i timó de tota la família.
Es donava ben sovint el cas que aquella dona, del no res podia fer-ne un miracle, i és el cas en què, moltes vegades, els homes arribaven a casa amb no res, per no dir amb les mans buides.
El seu jornal eren quatre peixos malmesos, rebutjats o mastegats per la pròpia xarxa. També, moltes vegades i degut al mal temps, no haber pogut anar a llevar com tocava. Doncs bé, vet-ho aquí el miracle! L’olla, la cassola al foc, potser quatre patates, un xic de ceba, tomata, i uns quans alls! I aquest saber fer d’aquella dona bé podria portar un plat calent a taula.
Ja sé que tal vegada m’estic embolicant molt, quan tan sols us volia parlar d’una cuina, però penso que no ha estat malament fer un petit repàs a la història, encara que tan sols sigui per fer-vos pensar, o recapacitar, ja no tan sols amb els homes pescadors, i sí també amb totes aquelles dones que en foren quasi sempre la seva mà dreta i puntal, i que, tal vegada sovint, les tenim en l’oblit. De la dona del pescador, ben bé que se’n podria parlar més en quan a les tasques per elles realitzades, malgrat que avui només n’hagi fet un petit repàs.
Ja tornant al començament de tota aquesta història, assabentar-vos que la Col.lecció Rat-Penat té previst obrir-la aquest estiu, i que serà quan es podran rebre visites en dies i hores que ja s’assabentaran. Esperem que per tot això un dia us hi sapigueu perdre-hi, creiem que tot plegat val molt la pena i nosaltres bé que us hi esperem.
dimecres, 16 de juliol del 2014
El Rat Penat segons Joaquim Pijoan
Arribem a Mascanada, una petita vall del terme municipal de la vila ganxona, o d'un llogarret perdut en aquest nordest ibèric, com li agrada de dir al nostre Rat Penat, motiu de la visita. Eixut de cara i de pell colrada pel sol, o per la lluna, pell d'home de mar, i ens rep acollidor, encara que sigui a última hora d'una tarda freda d'hivern, amb el seu secretari particular, un ca bellugadís que respon al nom de Freud. I és que el reialme del Rat Penat és la nit. De parla vigorosa i franca, submergit en el seu món particular, un món fet d'una poètica visual molt personal, surreal i viscuda, parida en una ebullició constant de la ment, un pensament que no descansa i destil.la tota una imago mundi que està per damunt de patums polítiques, ideologies caduques, àdhuc divinitats espúries. Passem a les sales del museu, un arbre condensa aquesta ebullició mental que tant veu en el diner que mou món i afanys dels homes el més gran mal, com es sent orgullós d'haver recuperat tants estris de la història que neix amb la revolució industrial i mor, avui, perquè Ganxònia només vegeta, i ja no té l'efervescència industrial i cultural de finals del segle XIX. No no parlarem més de la gàbia d'or mentre els mussols savis determinen què ens convé i que ens perjudica, en un inacabable exercici de miopia congènita. I passem a la sala marinera, les reproduccions de barques i embarcacions ben diverses, tot treballat fins a l'últim detall, minuciós, fregant la perfecció, milers d'hores de dedicació exhaustiva. Homenatge als mestres d'aixa locals i a un temps perdut per sempre. I que el Rat Penat de Mascanada ha fet reviure a escala reduïda per a la història local, cas que els mussols locals es dignin fixar-se en la història, cosa de moment improbable, tan atrafegats estan pulint les seves ideologies respectives. Dintre d'un orinal que penja del sostre un despertador marca una hora permanent, estàtica, muda. I això?, pregunta el diletant: És l'hora d'anar a la merda. Més clar l'aigua. No hi ha cap posat intel.lectualoide, d'aquests que gasta la caterva urbana, ni el primfilament de la poesia visual brossiana, que tant deleix els nostres gurus artístics, els qui dicten què és i què no és poesia. El Rat Penat ens fa una demostració dels seus ginys, ara ja som al seu taller, del mecanisme d'un motor de vapor en miniatura, el seu casc per fer quilòmetres amb la bicicleta galàctica. I ens toca la vall del riu vermell amb l'harmònica mentre en Freud hi posa udolant la lletra pertinent. S'ha fet fosc, sortim al pati i el silenci de la nit ens dicta una melodia a la qual les nostres oïdes urbanes són insensibles. Només el Rat Penat, ara ja plenament inserit en els seus dominis nocturns, en copsa l'harmonia. És el reialme de la nit. El seu reialme. El món personal i intransferible del nostre Rat Penat de mirada escrutadora i ales d'una sedosa i dúctil volada. Va pensiero sull'alli dorate...
Joaquim Pijoan-Catalan Artist
Joaquim Pijoan-Catalan Artist
Subscriure's a:
Missatges (Atom)